Avui és un dia trist

(Escric això en temps present tot i que va passar fa uns dies perquè ara em veig amb cor de fer-ho.)

Avui és per a nosaltres un dia trist, un símbol de la nostra família ha traspassat.

Ara fa poc més de sis mesos estàvem de celebració, una festa alegre on hi eren convidats tots aquells que van ser importants en algun moment de la vida de la padrina.

Avui però, la padrina ens ha deixat. Marxa deixant-nos el seu llegat. El llegat d’una persona bona que ha ajudat a molta gent. Si la bondat es pogués mesurar en quantitat de gent que, sincerament, acudeix a mostrar el seu respecte, l’Antònia estaria molt amunt d’aquesta hipotètica escala de bondat. Estic convençut que s’ha guanyat un bocinet del cel en el que ella creia.

Va ser una dona de la seva època que va anar evolucionant lentament amb els temps. Catalanista, independentista, republicana, creient i incloent. Sempre veia persones, bones o dolentes, però sempre persones i mai va fer distincions per color de pell, raça o religió. Si algú necessitava ajuda, ella feia mans i mànigues per intentar donar una solució en la mesura de les seves possibilitats, sigui habitatge o feina, ella es movia.

Algunes de les famílies que van mostrar les seves sentides condolences eren nouvingudes i potser algú, que no conegués suficientment la padrina, s’estranyaria, però l’estimació  no té límits.
Un parell de situacions que ara recordo són el cas d’una noia jove, que devia arrabassar uns minuts de temps de treball, va venir a donar-li el seu adéu, vestida amb la roba que es guarda per a ocasions especials, i aquesta ho era. Segurament sense la participació de la padrina, aquesta noia ho hauria passat més magre.
Com aquesta, podria explicar el cas de la “tercera filla” de la padrina, o tal com ho diu ella, l’Antònia és “mi madre española”. Cal dir res més? crec que no.

En nosaltres queda ara un buit i una tristor que haurem d’anar omplint amb records i vivències, acompanyant i estimant les nostres mares que ja són grans, perquè poques filles de quasi vuitanta anys han d’enterrar la seva mare, habitualment els toca fer-ho abans, quan són més fortes. Així doncs ara ens toca als nets agafar uns rols que potser ens arriben massa aviat però que assumim amb orgull, des de l’amor que ens va transmetre durant més de cinquanta anys.

Pel que fa a mi, vaig tenir el privilegi de recollir l’últim alè de la meva padrina, tal com va succeir amb el meu pare, però amb la diferència que ella no va patir. Acompanyar un familiar en el moment del final de la seva vida és un procés molt trist però al mateix temps reconforta pensar que ella sabia que no estava sola.

Ara el seu cos descansa amb el de la persona que més va estimar, el seu espòs, que es va avançar potser per anar preparant el terreny on llaurar i plantar les llavors de l’amor recollides durant un segle.

1916-2017

 

 

Em costa imaginar-te absent per sempre.
Tants de records de tu se m’acumulen
que ni deixen espai a la tristesa
i et visc intensament sense tenir-te.

(Miquel Martí i Pol)

Centenari

Alguns d’aquells que tenen la sort de viure una vida llarga i plena, que no vol dir lliure de dificultats, arriben a un estat de consciència que els permet mirar les coses des d’un altre punt de vista, de manera més tranquil·la i relaxada, veient passar el temps a poc a poc i gaudint com un regal el moment d’obrir els ulls cada matí.

És el cas de la meva padrina que fa uns dies va celebrar el seu 100 aniversari. Reconec que aquests són casos excepcionals i que no val a dir que aquella gent d’abans de la guerra sí que són forts, perquè també ens van deixant. La meva padrina viu amb un dels seus nets, és plenament autònoma i no dóna feina més enllà de les visites esporàdiques al metge, podríem dir sense equivocar-nos que té més bona salut que les seves filles. Fa el dinar, posa rentadores i planxa la roba… amb moderació doncs té l’ajuda d’una senyora que fa la feina  més feixuga. Té cura dels seus pocs estalvis i defensa els seus drets amb la vehemència que li permet la seva edat.

El dia 28 de desembre va voler celebrar el seu centenari acompanyada de la família més directa i dels seus nebots, alguns dels quals no tenen el bon aspecte que té ella, ironies de la vida. Vàrem anar al restaurant “lo caragol” (però el de la plaça de les magnòlies) de Lleida, regentat per la filla d’una neboda, on vàrem gaudir de valent.
Vàrem sotmetre la padrina ( o tia, depèn) Antònia a una sessió maratoniana de fotografies que ens va esgotar a tots, excepte a ella, i tothom es va emportar un record.

Dies enrere, quan li vam preguntar si no seria un daltabaix massa important, ens va dir que no estava disposada de cap manera a renunciar a la celebració del seu centenari, que els cent només es fan una vegada i que ja s’ho tornaria a  pensar quan arribés als dos-cents 😉
Filles i nets vam estar d’acord amb la reflexió, no cal privar-nos de les coses que ens fan sentir vius, al cap i a la fi, una persona que ha sobreviscut a dues guerres mundials cruentes i una obscena guerra civil, que va esquivar per pocs minuts la mort durant el bombardeig del Liceu Escolar (altrament jo no hauria pogut escriure aquest post), que ha patit l’exili i reclusió del seu espòs, que ha parit durant la guerra, que ha vist arribar la llum, la ràdio, el telèfon, el vàter dins de casa, l’aigua calenta, la televisió, la penicil·lina, dos cops d’estat (18 de juliol de 1936 i 23 de febrer de 1981), i que ha arribat als cent anys, és mereix poder fer (quasi) el que li vingui de gust, ni que sigui per homenatjar d’alguna manera a tots aquells que prematurament es van quedar pel camí, com el seu home, els dos gendres i tants altres.

Salut i força Padrina! i que la força continuï acompanyant-te.

Salut!

Save

Save

Save

Save